En la majoria de treballs que les associacions de veïns fan inicialment als barris per determinar-ne les mancances, apareix la gairebé total inexistència d’equipaments esportius públics. Per això passa aviat al primer pla de la lluita veïnal la reivindicació de pistes, piscines i poliesportius. És prou significatiu que en el període 1976-1982 es construís un total de 151 instal·lacions de barri, que van possibilitar l’accés definitiu a la pràctica esportiva de molts veïns.
També és il·lustratiu de la importància del fet esportiu per al moviment veïnal que, el 1981, de les 309 vocalies existents en el centenar llarg d’associacions de veïns de Barcelona, 33 eren d’esport o esplai. Només les superaven en número les vocalies d’urbanisme (64), cultura i festes populars (42), ensenyament (40) i sanitat (33), i quedaven per sota les vocalies de jubilats (27), joves (21), dones (15) i premsa (10).
Al moviment veïnal no només el preocupa l’equipament esportiu, sinó també l’esport que es fa i com es fa. La petja associativa veïnal es pot resseguir en determinats models de gestió associativa aplicats a algunes instal·lacions esportives, així com en activitats de festa major i en la implantació de les Escoles d’Iniciació Esportiva. Aquesta interessant experiència va néixer el 1979 al Poble Sec de la mà de l’associació de veïns i de les AMPA per animar el veïnat a fer esport i va esdevenir un dels pivots de promoció de l’esport fora de l’horari escolar.
L’esport apareix també com a activitat reivindicativa i de lluita, ensems que formativa. És el cas de les Olimpíades Populars celebrades a diferents barris, amb una elevada participació popular associada a reivindicacions, esportives o no. L’anàlisi de les lluites veïnals més destacades revela que el moviment urbà associa reivindicacions a pràctiques esportives per aconseguir un major ressò social: un 10% de les lluites veïnals inclouen parcialment o totalment elements esportius.
Reclamacions: