En un context de dictadura, a partir de mitjan anys 60 del segle XX les associacions de veïns apareixen com a evolució d’organitzacions de defensa dels interessos populars: comissions de barri, grups sindicals clandestins, entitats de barri lligades a l’Església, associacions juvenils... Aprofitant la llei d’associacions de 1964, les entitats veïnals es van legalitzant amb dificultats de funcionament i prohibicions: els seus estatuts els ha d’aprovar el Govern Civil i cada reunió ha de ser comunicada i autoritzada, i sovint intervinguda per la policia.
El moviment veïnal, que creix en un marc de falta de llibertats i democràcia, aviat ocupa un espai de representació de la voluntat popular. El seu treball de defensa de les condicions de vida el converteix en punta de llança per a la consecució de les llibertats d’expressió, reunió i associació. Les associacions fan participar el veïnat i el seu dia a dia esdevé una escola de democràcia que xoca amb el franquisme i genera atacs de grups feixistes.
És molt significatiu que les associacions de veïns encapçalessin les manifestacions per l’amnistia del 1 i 8 de febrer de 1976, quan milers de ciutadans ompliren Barcelona en demanda de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. També és important el paper del moviment veïnal a l’Assemblea de Catalunya. I cabdal per a la transició i els primers ajuntaments democràtics va ser que la lluita veïnal marqués l’agenda política. Després, i sovint a contracorrent, ha estat una constant l’exigència veïnal de participació ciutadana.
Les associacions de veïns han participat solidàriament en conflictes socials i laborals, en la denúncia de la carestia de la vida i en lluites per la llibertat de presos franquistes i contra els abusos de poder. També han defensat els drets dels immigrants i tots els drets socials, denunciant la pobresa i l’exclusió social. Així mateix, les associacions de veïns han teixit solidaritats amb els nous moviments socials: feministes, ecologistes, pacifistes, okupes…
Reclamacions: