El transport és un element bàsic en el funcionament d’una ciutat. Els desplaçaments obligats de la població fan necessari un transport públic eficient, econòmic i al servei dels ciutadans. No és estrany, doncs, que si pioneres van ser les lluites veïnals reclamant semàfors per reduir accidents i morts als barris, sonades hagin estat les lluites per l’arribada del metro. L’excusa de la gran inversió en infraestructures ha retardat l’arribada del metro als barris perifèrics de Barcelona fins als anys 80, 90 i encara al segle XXI.
Han estat moltes les mobilitzacions veïnals per l’arribada de línies d’autobusos, amb sonats segrestos de vehicles inclosos, i per la implantació de microbusos adequats a les característiques dels barris. El moviment veïnal ha participat igualment en la reintroducció del tramvia a Barcelona des de 1997 i ha estat pioner en reclamar-ne la interconnexió per la Diagonal.
Una constant és la demanda veïnal d’ajustar les tarifes: la reclamació de més transport públic i més econòmic es va concretar en una protesta massiva el 4 de març de 1993, quan 150.000 persones van utilitzar metro i autobusos sense pagar, convocades per la Plataforma en Defensa del Transport Públic que, entre d’altres, va impulsar la FAVB. En aquesta línia cal destacar també la reivindicació veïnal de millora de les Rodalies de Renfe i la participació de la FAVB en la gran manifestació contra el caos de les infraestructures ferroviàries de desembre del 2007.
Altres fites de la lluita veïnal són la campanya per la gratuïtat del Tercer Cinturó, l’oposició als túnels de Tabasa a Collserola (que es manté per al túnel d’Horta) i la reserva de pas per al transport públic a les rondes. Les associacions de veïns plantegen plans de mobilitat per als barris i debaten democratitzar l’ús de l’espai públic, en una convivència entre formes de mobilitat que redueixin l’ús i abús del cotxe privat i potenciïn el transport públic i mitjans com la bicicleta.
Reclamacions: