El 30 de març de 1974, en la seva primera actuació com a alcalde substitut del detestat José María de Porcioles, Enric Massó va aprovar inicialment la revisió del Pla Comarcal de 1953. La tramitació d’aquest instrument d’ordenació de l’urbanisme de Barcelona i 27 municipis veïns va durar fins a la seva aprovació definitiva com a Pla General Metropolità (PGM), el 14 de juliol de 1976. I va emmarcar una batalla campal entre els interessos privats especulatius i el moviment veïnal, defensor dels interessos públics i d’espais per a zones verdes i equipaments.
Aquella revisió del planejament, formalment encara vigent, va fixar les grans opcions de creixement de Barcelona, els espais per fer equipaments, les grans infraestructures viàries i de serveis. Conscient de l’oportunitat, el moviment veïnal va elaborar Plans Populars amb solucions a les mancances dels barris. La FAVB, en una exposició a la Fundació Miró, els va contraposar a la revisió del Pla Comarcal.
Aquella lluita urbana no tan sols va aixoplugar tot tipus de reivindicacions veïnals, sinó que va marcar l’agenda municipal de la transició: va fer caure Massó; va elevar la conflictivitat amb el seu substituït, Joaquim Viola, defensor dels interessos dels propietaris de sòl; i va forçar la gestió progressista del substitut de Viola, Josep Maria Socías. Després de 1979 també va influir en els plans dels ajuntaments democràtics.
Aquell moment en què les associacions de veïns, amb el suport dels col·legis professionals, van elaborar una plataforma urbanística alternativa va forjar un consens sobre el model de ciutat democràtica que es va perdre entre els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum 2004. L’especulació, requalificacions i canvis del PGM i la pràctica d’un urbanisme concertat que, amb vendes de sòl públic, ha deixat de nou la iniciativa urbanística en mans de propietaris de sòl, bancs i constructores, fa que el planejament encara sigui camp de batalla veïnal.
Reclamacions: